Els camins que porten al santuari del Miracle estaven plenes de creus de terme, moltes han anat desapareixent els darrers anys, fruit del abandó en que viu aquella zona.
Diuen que senyalaven el camí cap el Monestir o que també donaven la benvinguda. Les distancies entre una i d'altra era molt escassa, la distancia justa que necessitava el Pepet per descansar cada dia al sortir a caminar.
La seva salut no era gaire bona, el cor ja l' havia avisat. Les escales que adornaven a les creus era una bona excusa per aturar-se una estona y gaudir del sorollós silenci del bosc. I junta a través de la seva imaginació viatjàvem per ciutats on mai hi havia estat, per indrets de l'imaginació, o per el records de la seva infància.
Va ser el segon fill de la Maria i el Joaquim, un home malcarat, jugador i de poc fiar. La mare va morir al tenir la tercera filla: la Pepeta. Tan sols tenia 8 anys. El pare es va desentendre de tots i a ell i la seva avia, Maria Ollé, li va tocar tirar endavant la família.
Temps de misèria, la filoxera havia arruïnat als pagesos i el pare es va malvendre tota l'herencia de la mare per gastarse els pocs diners al joc i la beguda. La germana gran tampoc en volia saber res. El Papet havia de portar a la Pepeta a Begues on una dona la enllatava, a 8 quilometres. Abans cada dia sortien al carres amb un cabaç i un rasclet a recollir les restes del cavalls per poder.ho vendre com fems.
Amb dotze anys ja treballava de jornaler i podia portar ajut a casa. Per aquell temps una sardina salada, un "civil", era menjar de festa major. Al entrar una a la casa es penjava fins el diumenge, l'avia prenia el cap, el Pepet la cua i les nenes la millor part. Clar si el pare passava per allà ningú tastava res.
Al costat una nena orfe de pare lluitava amb la seva mare per tirar endavant la familia i el seu germà que estudiava per ser un senyor, era l' Elvira de Cal Sobrano. Però aquesta ja es una altre història...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cardener. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cardener. Mostrar tots els missatges
dijous, 4 de novembre del 2010
ELS CARABRUTA I LA MARIA DE CAL GUINGA
Al Miracle hi havia una tenda de queviures, que era també bar i correus i telèfon. El correu era ràpid, en 24 hores arribava, però una trucada podia tardar hores i hores....
El bar tenda el portava una dona, la Maria de Cal Guinga. Prima, vella i endolada per un marit que diuen va marxar i mai mes va tornar. Tothom parlava malament d'ella. Deien que estava allà per ser "molt amiga" d'un monjo, llavors jo no entenia que tenia de dolent....
Portava una bata negre, la meva avia deia que estava plena de medalles, jo me la imaginava com una mariscala a la intimitat. Les taques de grassa de la seva roba anaven emparellades a un seguici de mosques sorolloses que sempre la acompanyaven. Els plats que servien al bar deien que anaven plens de gripaus, molt estrany, ho creia, amb la sequedat del Monestir un batraci era molt rar.
El millor de la tenda eren tres nets bruts, capgrossos i cridaners: "els carabruta". Tan sols portaven una samarreta i crec mai havien conegut l'aigua. També els hi podien dir el culetbrut, dons el portaven al descobert a millor gloria de les mosques vironeres. Estaven per civilitzar, cridaven o xisclaven, segur que no sabien parlar.
El festius la cridòria era total, els pagesos baixaven a missa, les dones resaven i els homes jugaven a la "botifarra" al bar. El mes cridaner era el Josep de l'Avellanosa, un apreciat solter amb fama de conquistador que va morir per culpa d'un malt lleig. O el Cap de Perdiu que tampoc va arribar a adult, el tractor li va caure al damunt.
El dijous al vespre pujàvem a la tenda, i havia un aparell que donava sons i imatges i de tant en tant es podia veure algun programa. Sortia un advocat gegant que defensava al ciutadans davant de la llei, quina cosa mes rara, es deia Perry Mason.
Amb el canvi de monjos, la maria de Cal Guinga va marxar, mai mes he tornat a saber d'ella, ni tampoc dels "carabruta"
dissabte, 30 d’octubre del 2010
HISTORIES DE LA MA ESQUERRA DEL CARDENER (VII) EL PEPET, L'ELVIRA Y LA SENYORA MARIA.
El Pepet i l'Elvira eran els meus avis. Ell era boletaire, coneixia els secrets del bosc i sabia guanyar-se la confiança de les masoveres. Ella era experta en receptes miraculoses, el mal d'ull i desenvolupava arts de casam-entera.
La senyora Maria de Cardona era la mestressa de la Masia Vilaseca, a 20 minuts del Santuari. Tenia Tres fills: el Josep, la Carme i el Mingo un nen de dos anys en un cos de 40.
La meva avia anava a Can Vilaseca a comprar llet, ous, carn i casar als fills de la Senyora Maria. L' avi treure informació sobre herbes i bolets. Tots junts parlaven de bandolers, malediccions i d'una guerra que havia passat per aquelles contrades. Un cop l'any ens invitaven a uns embotits com no he provat mai mes, amb un vi fort que llavors als nens deixaven provar.
L'aigua era de una cisterna que recollia la pluja. Era horrible. Deien que el aigua subterrani estava malaia per una maledicció, que els veïns de les masies de mes avall eren tots morts per la voluntat de deu. La voluntat de deu possiblement era el tifus i les purines que es llençaven al subsol sense cap mirament.
El Pepet trobava el bolets prop de la masia, els recollia abans de anar.hi.:
-Avi, perquè ho fas?
Si ho faig ara veuran el bolets, si es després veuran el lloc on els trobo.
Mai la maria va saber on el Pepet trobava el rovellons, tampoc el meu avi va saber on eren els de la senyora de Cardona.
La meva avia va aconseguir ajuntar al Josep amb la Lola de Cal Casanova. Peró amb la Carme no va tenir tanta sort. No sé com va conèixer dos pagesos de Gargallà, rics i ja madurs, amb un cotxe revestit en fusta que li deien "Rubia" i amb una mare immensa i de caràcter matriarcal. La Carme va sortir fugint i es va busca d'un altre novio que no compartís mare.
La meva avia va seguir intentant i per el altre noi de Gargallà va buscar-li una noia de Gavà a qui havia curat el mal d'ull. Encara corre, ella. Ella va seguir amb seus intents amb els seus nets, però aquesta ja es una altre historia.
La senyora Maria de Cardona era la mestressa de la Masia Vilaseca, a 20 minuts del Santuari. Tenia Tres fills: el Josep, la Carme i el Mingo un nen de dos anys en un cos de 40.
La meva avia anava a Can Vilaseca a comprar llet, ous, carn i casar als fills de la Senyora Maria. L' avi treure informació sobre herbes i bolets. Tots junts parlaven de bandolers, malediccions i d'una guerra que havia passat per aquelles contrades. Un cop l'any ens invitaven a uns embotits com no he provat mai mes, amb un vi fort que llavors als nens deixaven provar.
![]() | |
| Santuari del Miracle, Casa Gran. |
El Pepet trobava el bolets prop de la masia, els recollia abans de anar.hi.:
-Avi, perquè ho fas?
Si ho faig ara veuran el bolets, si es després veuran el lloc on els trobo.
Mai la maria va saber on el Pepet trobava el rovellons, tampoc el meu avi va saber on eren els de la senyora de Cardona.
La meva avia va aconseguir ajuntar al Josep amb la Lola de Cal Casanova. Peró amb la Carme no va tenir tanta sort. No sé com va conèixer dos pagesos de Gargallà, rics i ja madurs, amb un cotxe revestit en fusta que li deien "Rubia" i amb una mare immensa i de caràcter matriarcal. La Carme va sortir fugint i es va busca d'un altre novio que no compartís mare.
La meva avia va seguir intentant i per el altre noi de Gargallà va buscar-li una noia de Gavà a qui havia curat el mal d'ull. Encara corre, ella. Ella va seguir amb seus intents amb els seus nets, però aquesta ja es una altre historia.
![]() |
| El Pepet, l' Elvira i el Pepet petit. |
dijous, 21 d’octubre del 2010
HISTORIES DE LA MA ESQUERRA DEL CARDENER (v) RINER.
Riner es un castell, una església, una masia i un cementiri a on jo mai hi he vist viure ningú. Dona nom a un immens terme municipal. Comença al pantà de Sant Ponç, a la seva ma esquerra, travessa la vall del riu Negre, puja a la serralada de San Gabriel i acaba als peus de la Pinós, el centre geogràfic de Catalunya.
En prop de 30 KM2 tan sols hi estan censades unes dues-centes persones. Varis petits nuclis de població (Su, Freixinet, la Avellanossa) Una fonda a Su, un hotelet al Freixinet (Vilaró del Bosc)les cel.les del Monestir del Miracle, varies cases rurals i la casa de colònies la Carral han substituït als vells masovers que van abandonar aquestes terres després del gran incendi dels anys 90.
El lloc on es troba Riner es el mes desolat de tot el terme municipal, els veïns que hi volguin anar amb vehicle no ho poder fer directament.
Fa mig segle quan el municipi tenia prop de 600 habitants cada poblat tenia el seu propi cementiri. Però per algun estrany motiu que moria fora del seu entorn era portat a Riner on enterraven les seves despulles a un cementeri tapat per uns aterradors sargassos. El meu avi vivia aterrat de pensar que algun dia podia acabar en aquell tètric indret.
En prop de 30 KM2 tan sols hi estan censades unes dues-centes persones. Varis petits nuclis de població (Su, Freixinet, la Avellanossa) Una fonda a Su, un hotelet al Freixinet (Vilaró del Bosc)les cel.les del Monestir del Miracle, varies cases rurals i la casa de colònies la Carral han substituït als vells masovers que van abandonar aquestes terres després del gran incendi dels anys 90.
El lloc on es troba Riner es el mes desolat de tot el terme municipal, els veïns que hi volguin anar amb vehicle no ho poder fer directament.
Fa mig segle quan el municipi tenia prop de 600 habitants cada poblat tenia el seu propi cementiri. Però per algun estrany motiu que moria fora del seu entorn era portat a Riner on enterraven les seves despulles a un cementeri tapat per uns aterradors sargassos. El meu avi vivia aterrat de pensar que algun dia podia acabar en aquell tètric indret.
divendres, 8 d’octubre del 2010
HISTORIES DE LA MA ESQUERRA DEL CARDENER. (IV) UN MONESTIR INACABAT
Quan a 1715 les tropes borbòniques invasores van arribar al Solsonès no estaven especialment agraïdes a aquells indrets tan hostils als botxins de la nostra identitat nacional. Primer els Miquelets els van derrotar a Talamanca, després Cardona va estar l'ultim indret en caure en mans estranyes. Peró sempre la historia intenten explicar-la al contrari de la realitat, sempre la culpa es del vençut.
Riner es terra de tombes anònimes, de gent que intentant arribar a França van ser cruelment assassinats per un altre exercit invasor. Els anys 50 totes les culpes anaven cap el vençuts.
L' Església Catòlica vivia temps d'esperances en un canvi aperturiste. A Montserrat estava el Abat Aureli Escarré (el Monestir del Miracle es un Priorat que forma part d'ell) a Solsona estava Enrique Tarancón. Peró al Monestir tenien els monjos dissidents i les histories que explicaven res tenia a veure amb la realitat.
El Monestir va estar cremat per el rojos, ateus i demoníacs, la verge nena va beneir al salvador de la Fe i la tradició cristiana: el General Franco. La realitat va estar molt diferent, les tropes borbòniques van encautar tots els fons que restaven per acabar el Santuari.
Riner es terra de tombes anònimes, de gent que intentant arribar a França van ser cruelment assassinats per un altre exercit invasor. Els anys 50 totes les culpes anaven cap el vençuts.
L' Església Catòlica vivia temps d'esperances en un canvi aperturiste. A Montserrat estava el Abat Aureli Escarré (el Monestir del Miracle es un Priorat que forma part d'ell) a Solsona estava Enrique Tarancón. Peró al Monestir tenien els monjos dissidents i les histories que explicaven res tenia a veure amb la realitat.
El Monestir va estar cremat per el rojos, ateus i demoníacs, la verge nena va beneir al salvador de la Fe i la tradició cristiana: el General Franco. La realitat va estar molt diferent, les tropes borbòniques van encautar tots els fons que restaven per acabar el Santuari.
HISTORIES DE LA MA ESQUERRA DEL CARDENER. (III) UNA VERGE AMB POCA FEINA.
Prop del cim de Sant Gabriel es troba el "Roc de la Mare de Deu". Diuen que la Verge Nena es va donar un tom per el cim amb el roc sobre el cap, poca feina. Diuen que qui aconsegueixi aixecar-la amb el cap mai mes tindrà mals de cap, sabia afirmació no cal dir.ho mes clar, clar que tampoc ho podrà explicar.
El Roc te prop de 3,5 m de llargada per 1,5 d'amplada, el gruix pot ser d'uns 40 cm. Fins els anys 50 portaven a la verge en processó fins el lloc que consideraven miraclos.
Es tracta d'un Hemidolmen de uns 2.000 anys a JC., la llosa es troba al seu costat. Els seus moviments posteriors dificulten saber la seva original orientació.
El Roc te prop de 3,5 m de llargada per 1,5 d'amplada, el gruix pot ser d'uns 40 cm. Fins els anys 50 portaven a la verge en processó fins el lloc que consideraven miraclos.
Es tracta d'un Hemidolmen de uns 2.000 anys a JC., la llosa es troba al seu costat. Els seus moviments posteriors dificulten saber la seva original orientació.
HISTORIES DE LA MA ESQUERRA DEL CARDENER (II). CAL JAN I CAN JAUMET.
![]() |
| Cal Jan |
![]() |
| Cal Jaumet |
![]() |
| Torredenegó, prerromànic. |
Tothom deia que era molt ric, que tenia molts diners amagats. Ell vivia de forma senzilla, tenia aviram, cabres, un hort, vivia i menjava de la seva feina.
Ningú sabia qui era o de quin lloc venia, va aparèixer tot just acabada la guerra, una guerra que havia deixat tombes anònimes per molts racons de Riner o Llobera.
A mitjans dels anys 70 el Jan va morir, pobre i sol com ell era. Tan aviat com va ser sota terra van corre a la Masia a buscar la seva fortuna. I va aparèixer, van trobar olles plenes de bitllets, una veritable fortuna. Llàstima que venien del temps de la república, de menys valor que la cobdícia dels seus nous propietaris.
Prop a Cal Jaumet, vivien la Lola i la Maria, mare i filla. Vivien eternament espentades, la seva Masia estava endinsada al bosc de Torredenegó i poca gent s'apropava a aquell indret. Nosaltres vam fer amistat amb elles, ens van ensenyar tots els secrets del bosc, tots menys un: allà on es feien els bolets.
La Lola era grassoneta, de cara vermella i moviments poc elegants, parlava a crits, menjava amb les mans i no coneixia ni la llum, ni el aigua corrent, ni havia anat mai a la escola.
El pare va marxar a la guerra, encara l'esperaven. Tenien raó en témer les visites, un dia el Noi de Cal Bosch va entrar i va forçar a la Lola. Encara es viva, encara mira cada dia al horitzó esperant la arribada del seu pare.
dijous, 7 d’octubre del 2010
HISTORIES DE LA MA ESQUERRA DEL CARDENER: EL CARACREMADA.
El viatge al Monestir del Miracle a finals dels anys 50 era una veritable aventura. Per arribar a Cardona era necessari canviar varis cops de mitjà de transport, però el mes dur venia després.
Entre Cardona i el Santuari de la Nena Verge hi havia un camí en estat deplorable de prop de 20 K. El recorregut es feia amb un vehicle infernal, de espantós soroll, que treia fum pels caixals. No cal dir que al entrar en aquella zona els seus brogits recordaven als masovers la existència de una horrible cosa que li deien civilització terres enllà. Llavors no sabia el perquè li deien el "Caracremada".
El viatge podia durar dos hores amb molta sort i al arribar ens esperava la Cella nº 4 de Sant Benet, tot un luxe. Si la primavera havia estat dura els vidres no hi estaven, la llum venia quan volia i aigua... al carrer hi havia una font. Peró estaven el Antón, el Miquel, la Teresita.. els meus amics i m'esperaven dos mesos amb ells.
Era terra de bruixes, miracles i bandolers. Masies maleïdes i tenebroses. Una de elles, la Carral, ningú en volia saber res de ella. Amb molta feina el meu avi els va treure una paraula als masovers de la zona: Caracremada.
Els veïns creien que Ramon Vila, el maquis conegut com Caracremada, es refugiava en aquella Masia. Mai ho he pogut comprovar, però sempre recordaré la por dels pagesos de la zona i el soroll infernal del Caracremada
La policia va matar a Ramon Vila el 1963, a l'estiu següent per primer cop vaig estar a la Carral, fins llavors ningú agusava anar.hi
Entre Cardona i el Santuari de la Nena Verge hi havia un camí en estat deplorable de prop de 20 K. El recorregut es feia amb un vehicle infernal, de espantós soroll, que treia fum pels caixals. No cal dir que al entrar en aquella zona els seus brogits recordaven als masovers la existència de una horrible cosa que li deien civilització terres enllà. Llavors no sabia el perquè li deien el "Caracremada".
El viatge podia durar dos hores amb molta sort i al arribar ens esperava la Cella nº 4 de Sant Benet, tot un luxe. Si la primavera havia estat dura els vidres no hi estaven, la llum venia quan volia i aigua... al carrer hi havia una font. Peró estaven el Antón, el Miquel, la Teresita.. els meus amics i m'esperaven dos mesos amb ells.
Era terra de bruixes, miracles i bandolers. Masies maleïdes i tenebroses. Una de elles, la Carral, ningú en volia saber res de ella. Amb molta feina el meu avi els va treure una paraula als masovers de la zona: Caracremada.
Els veïns creien que Ramon Vila, el maquis conegut com Caracremada, es refugiava en aquella Masia. Mai ho he pogut comprovar, però sempre recordaré la por dels pagesos de la zona i el soroll infernal del Caracremada
La policia va matar a Ramon Vila el 1963, a l'estiu següent per primer cop vaig estar a la Carral, fins llavors ningú agusava anar.hi
![]() |
| Monestir del Miracle |
![]() |
| Celles de Sant Benet |
![]() |
| Masia de la Carral, avui casa de Colonies. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Hubo un tiempo en la Grecia antigua, anterior a Homero, dónde las mujeres dispusieron de una libertad muy superior a la de siglos posteriore...
-
A mediados de los años 70 salía al mercado la revista PARTY, posiblemente la primera con un contenido abiertamente gay. De distribución redu...
-
Patroclo y Aquiles fueron amantes, esto hoy casi ya no se cuestiona, pero ¿quien fue el erómenos y quien el erastés? El siglo IV a JC se cam...















