Diuen que senyalaven el camí cap el Monestir o que també donaven la benvinguda. Les distancies entre una i d'altra era molt escassa, la distancia justa que necessitava el Pepet per descansar cada dia al sortir a caminar.
La seva salut no era gaire bona, el cor ja l' havia avisat. Les escales que adornaven a les creus era una bona excusa per aturar-se una estona y gaudir del sorollós silenci del bosc. I junta a través de la seva imaginació viatjàvem per ciutats on mai hi havia estat, per indrets de l'imaginació, o per el records de la seva infància.
Va ser el segon fill de la Maria i el Joaquim, un home malcarat, jugador i de poc fiar. La mare va morir al tenir la tercera filla: la Pepeta. Tan sols tenia 8 anys. El pare es va desentendre de tots i a ell i la seva avia, Maria Ollé, li va tocar tirar endavant la família.
Temps de misèria, la filoxera havia arruïnat als pagesos i el pare es va malvendre tota l'herencia de la mare per gastarse els pocs diners al joc i la beguda. La germana gran tampoc en volia saber res. El Papet havia de portar a la Pepeta a Begues on una dona la enllatava, a 8 quilometres. Abans cada dia sortien al carres amb un cabaç i un rasclet a recollir les restes del cavalls per poder.ho vendre com fems.
Amb dotze anys ja treballava de jornaler i podia portar ajut a casa. Per aquell temps una sardina salada, un "civil", era menjar de festa major. Al entrar una a la casa es penjava fins el diumenge, l'avia prenia el cap, el Pepet la cua i les nenes la millor part. Clar si el pare passava per allà ningú tastava res.
Al costat una nena orfe de pare lluitava amb la seva mare per tirar endavant la familia i el seu germà que estudiava per ser un senyor, era l' Elvira de Cal Sobrano. Però aquesta ja es una altre història...
