divendres, 1 d’octubre de 2010

CRÒNICA D'UNA LLUITA PEL DRET A LA DIVERSITAT (I part. 1975-1978)

(Article de Jordi Petit, President honorific de la Coordinadora Gai-Lesbiana)

La transformació del Movimento Españolde Liberación Homosexual (MELH), liderat per Armand de Fluvià, Aloisios,Germà Pedra i Lluís Rambla, entre d’altres propicia la fundació del Front d’AlliberamentGai de Catalunya (FAGC) al1975, després de la mort del dictador. El FAGC serà l’eix del moviment a Catalunya i  referent a la resta del estat fins encetar els vuitanta. Entre 1976 i 1977s’estableix una estretègia d’alliberamentgai continguda al Manifest del FAGC.



Aquest document històric fa una crítica de la ideologia dominant que impregna els aparells d’estat com l’educació, els mitjans de comunicació, l’esglèsia, l’exèrcit,etc, fa una crida contra l’autoopressió
dels propis gais i lesbianes, tot reclamant una transformació social que impliqui l’assoliment de tots els drets per a les persones homosexuals.

El FAGC, tot i disposar a Barcelona del gruix de la seva militància, abarca grups d’acció territorials a totes les comarques veïnes (Vallès Oriental, Vallès Occidental i Maresme). La primera i principal reivindicació del FAGC fou l’abolició de la Llei de Perillositat i RehabilitacióSocial que des de 1970 permetia detencions policials i internaments a centres especials de “rehabilitació” a Huelva i Badajoz. No tenim encara dades claresde quants homosexuals van ser jutjats,molts centenars, però el cert es la policia realitzava detencions a llocs clandestins de trobada o tancava locals comel bar “Comodín” a Sitges.


1977

Estem parlant doncs d’un període de sortida de la dictadura on la societat majoritàriament mantenia grans prejudicis contra la homosexualitat i on el propis afectats i afectades molt sovint no s’autoacceptàven. Per això va ser cabdal difondre el nou terme «gai», heretat dels fets de Stonewall del 1969a Nova York, i que vol dir «persona que accepta la seva homosexualitat i lluita pels seus drets».

En segon lloc el FAGC va endegar una tasca d’explicació del fet homosexual vers la societat i en tercer lloc alguns dels seus militants juntament amb altres membres del moviment van propiciar la fundació de l’ Institut Lambda com a lloc de trobada i suport de persones homosexuals. Aquesta entitat disposavad’un servei
pioner d’atenció psicològica. Els seus primers presidents foren Armand de Fluvià, Antoni Miravet i Joan Andreu Bajet.


El 26 de juny de 1977 te lloc a les Rambles de Barcelona la primera manifestació del 28-juny (Data anomenada diversament com “Jornada Internacional per l’Alliberament Gai Lesbià i Transsexual”o “Dia de l’Orgull Gai”) de la història de l’estat espanyol, un fet cabdal que reclama no solsament la reivindicació
d’abolir la llei de perillositat social, sino que va posar de cop la questió homosexual sobre la taula. La manifestació va ser durament reprimida per la policia i va ocupar les primeres portades de la premsa.

El 2 i 4 de desembre del mateix any el FAGC organitza respectivament un massiu míting al desaparegut cinema Niça de Barcelona i una segona manifestaciócontra la Llei de Perillositat Social i per l’ammistia total que es toleradaper la policia i reb el suport de  nombroses entitats i partits polítics. Un altre grup apareix en aquell període, “Dignitat” de caire cristià i liderat pel sacerdot Salvador Guasch.



La vida de gais i lesbianes despertava llavors de l’opressió del nacionalcatolicisme, hi havia locals de trobada a Salou, Sitges amb el clàssic Mediterráneo (després vindrien Candil i Trailer), Lloret de Mar, Figueres i a la ciutat de Barcelona, amb el clàssic Daniels’s per a dones i els desapareguts Elefante Blanco, Ramsés, Kiss, Spartacus..

1978

El FAGC continua en aquest període les seves presentacions a la seu de diverses entitats a tot Catalunya i sovint els seus portaveus van acompanyats d’un metge per explicar que la homosexualitat no es cap malaltia, el doctor JMª Farré Martí i el sexóleg Frederic Boix van recolzar en moltes ocasions aquesta tasca clarificadora.

Per pasqua un sector llibertari del FAGC fonda la Coordinadora de Col.lectius d’Alliberament Gai (CCAG) que edita la revista “La pluma”, mentre que el FAGC edita “Infogai”. Aquell any TVE, en desconexió
per Catalunya desde els estudis de Miramar entrevista per primera vegada els portaveus del FAGC. El governador civil (UCD) de Barcelona prohibeix la manifestació del 28-juny i un grup de militants del FAGC fan una tancada de protesta i vaga de fam a la parròquia de Sant Pere Pescador de la Barceloneta, tot mantenint la convocatòria i rebent moltes mostresd’adhesió de partits polítics i entitats com la Coordinadora Feminista, així com l’atenció dels mitjans de comunicació.


Aquesta nova manifestació contra la Llei de Perillositat Social va ser finalment tolerada per la policia, tot i que va acabar amb enfrontaments a la Rambla de Barcelona. El 28-juny al 1978 va ser també celebrat amb manifestacions pioneres a Madrid, Bilbao i Sevilla. L’opinió pública estava ja posicionada a favor de despenalitzar els homosexuals i revistes com “Interviu” hi apostàven sense embuts.

Aquest període coneix grans transformacions socials, es posa de moda l’al’alliberament sexual i cau la censura, arriben les pel.lícules prohibides i la pornografia es troba sense problemes als kioscs. A l’època del anomenat “destape”, el vent bufa a favor dels gais i lesbianes. La visibilitat dels transvestits, sempre focus d’atenció de la premsa gràfica a les manifestacions gais, es un factor notable en aquells moments de certa confusió sobre que volia dir ser homosexual.



La nit de la revetlla de Sant Jaume, el 24 de juliol, la policia municipal va detenir passades les onze el pintor Ocaña, el dibuixant Nazario i en Apolo, que anàven disfressats. La reacció va ser fulminant i poc després sortia una manifestació d’alguns centenars de persones desde el Café de la Opera i es tallàven els carrers de la part baixa de la rambla.

El FAGC i la CCAG van convocar una manifestació una setmana més tard; en Ocaña i els seus companys ja habien sortit de la presó després de la condemna unànim de la premsa per aquella detenció arbitrària. De tota manera la manifestació es va fer i es van produir incidents a Plaça Sant Jaume amb llançament de cóctels molotov a la porta del ajuntament. Paral.lelament la comissariade la policia municipal del carrer de
Bonssuccés, on havia estat detingut Ocaña, va ser atacada també amb cóctels molotov per desconeguts, deixant molt greument cremat un agent. El FAGC, diverses organitzacions ciutadanes i el propi Ocaña van condemnar el fets.

El 20 de novembre el FAGC inicia la campanya per la seva legalització presentantels seus estatuts al Govern Civil de Barcelona. El FAGC clou 1978 amb un gran festival al Palau d’Esports de Barcelona per a celebrar el seu tercer aniversari, hi participen Comediants, entre d’altres. El permís per aquest acte que la policia va estar intentant suspendre, va ser tramitat per partits polítics d’esquerra.

El diari “El Periódico” va titular a tota plana “los gays se desmadran esta noche en el Palau d’Esports”. L’assistència de públic fou ben variada, molts joves progressistes, feministes, homosexuals,
transvestits i heterosexuals, igual que a les manifestacions del 28 de juny.


El Consell de Ministres de 26 de desembre de 1978, presidit per Adolfo Suárez, decideix retirar la homosexualitat de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, i així ho va publicar el BOE del 11
de gener de 1979. Aquesta es la primera gran victòria del moviment lgbt al nostre estat, fruit del canvi de l’opinió pública i del suport de entitats i personalitats, així com del incipient moviment que apareix a diverses ciutats espanyoles i del pes assolit a Catalunya.

1 comentari:

  1. Gracias una vez más por ese recuerdo... ahora me siento realmente incluido, porque yo vivía en Barcelona en 1977 y la Marcha del 26 de junio fue mi primera marcha... al año siguiente al regresar a México me comprometí con el activismo de lleno, y las experiencias que tuve con el FAGC, Digitat y otros grupos y activistas, junto con dos amigos mexicanos más que también estaban viviendo allá, pudimos aportar ideas y dar el banderazo de salida de la salida a la calle a decir "Aquí estamos".
    Los recuerdos me conmueven. Mil gracias Leopold.

    ResponElimina

POEMA DE MUHAMMAD SHAMS AL-DIN HAFIZ