dimarts, 14 de setembre del 2010

KAVAFIS - CARLES RIBA

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 23 de setembre de 1893 - 1959) va ser un humanista, filòleg, escriptor i poeta català. També van ser molt valorades les seves traduccions de textos grecs tant clàssics com a moderns. Destaquen les seves traduccions de l'obra de Kavafis..

Carles Riba i Bracons (Barcelona 23 de septiembre 1893-1959) fue humanista, filologo, escritor y poeta catalán. Tambien fueron muy valoradas sus traducciones de textos griegos, tanto clásicos como modernos. Destacan sus traducciones de la obra de Kavafis.

RECORDA, COS...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

C.P. Kavafis (traducció de Carles Riva)


Carles Riba





Recuerda, cuerpo, no sólo cuánto se te amó,
no solo los lechos donde estuviste echado,
más también aquellos deseos que, por ti,
en miradas brillaron claramente
y en la voz se estremecieron –y que un
obstáculo fortuito los frustró.
Ahora que todo se halla en el pasado,
parece casi que a los deseos
aquellos te hubieras entregado –cómo brillaban,
recuerda, en los ojos que te miraban;
cómo en la voz por ti se estremecían,
recuerda, cuerpo.

Kavafis


A la taverna del mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

A la taverna del mar, hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

EL VIEJO
En una esquina de la bulliciosa taberna, entre murmullos confusos,
un viejo sentado se inclina sobre la mesa,
con un periódico entre las manos, sin compañía.
Y en el ocaso de su triste vejez
piensa cuán poco gozó de los años
en los que aún tenía vigor, verbo y belleza.
Sabe que está muy viejo, y lo siente, lo ve.
Y, sin embargo, le parece que su juventud
fue ayer. ¡Qué poco tiempo hace de eso, qué poco!
Y piensa en qué forma lo embaucó la Prudencia,
cómo de ella se fió siempre —qué locura—
cuando la engañadora le decía: «Mañana. Tienes todo tu tiempo».
Se acuerda de los impulsos que contuvo y de cuántas
delicias sacrificó. Cada ocasión perdida
se burla ahora de su prudencia insensata.
A fuerza de rumiar pensamientos y recuerdos
el vértigo lo aturde. Y se duerme
inclinado sobre la mesa de la taberna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

GUY HOCQUENHEM, RACE D'EP