Al Miracle hi havia una tenda de queviures, que era també bar i correus i telèfon. El correu era ràpid, en 24 hores arribava, però una trucada podia tardar hores i hores....
El bar tenda el portava una dona, la Maria de Cal Guinga. Prima, vella i endolada per un marit que diuen va marxar i mai mes va tornar. Tothom parlava malament d'ella. Deien que estava allà per ser "molt amiga" d'un monjo, llavors jo no entenia que tenia de dolent....
Portava una bata negre, la meva avia deia que estava plena de medalles, jo me la imaginava com una mariscala a la intimitat. Les taques de grassa de la seva roba anaven emparellades a un seguici de mosques sorolloses que sempre la acompanyaven. Els plats que servien al bar deien que anaven plens de gripaus, molt estrany, ho creia, amb la sequedat del Monestir un batraci era molt rar.
El festius la cridòria era total, els pagesos baixaven a missa, les dones resaven i els homes jugaven a la "botifarra" al bar. El mes cridaner era el Josep de l'Avellanosa, un apreciat solter amb fama de conquistador que va morir per culpa d'un malt lleig. O el Cap de Perdiu que tampoc va arribar a adult, el tractor li va caure al damunt.
El dijous al vespre pujàvem a la tenda, i havia un aparell que donava sons i imatges i de tant en tant es podia veure algun programa. Sortia un advocat gegant que defensava al ciutadans davant de la llei, quina cosa mes rara, es deia Perry Mason.
Amb el canvi de monjos, la maria de Cal Guinga va marxar, mai mes he tornat a saber d'ella, ni tampoc dels "carabruta"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada